Skip to content

Reescriure els records

Abril 30, 2010

De tant en tant val la pena recuperar alguna lectura del passat, un d’aquells llibres que, quan van ser novetat, va funcionar força bé però que corre el perill de quedar-se en l’oblit. Especialment si el tema que tracta ja no està de moda.

Un dels capítols de El Ministerio del dolor comença amb un fragment d’un poema de Szymborska:

Eso de fotogénico tiene poco

y requiere años.

Todas las cámaras se ha ido ya

a otra guerra.

Wyslawa Szymborska

I és que el conflicte dels Balcans, la guerra de l’antiga Iugoslàvia, ja ens queda antic, va passar de moda i ara hi ha temes d’actualitat dels que ocupar-nos.

El Ministerio del dolor, de l’escriptora croata Dubravka Ugrešić, és una novel·la sobre la posguerra i l’exili, la història d’una dona, Tanja Lucić, que rep inesperadament una feina a la universitat d’Amsterdam per ensenyar lengua i literatura servo-kroatisch, una llengua sense nom que només pot ser esmentada en veu estrangera. Quan comencen les classes es troba amb un grup d’estudiants bosnis, serbis i croats que es refugien en la universitat per poder quedar-se a Holanda, estudiant junts una llengua que molts d’ells consideren que són tres de diferents. Però malgrat aquesta diferència insondable, tots comparteixen espai a l’aula de la camarada Lucić, sense atrevir-se a donar un nom a aquella parla comuna que els separa.

Poc a poc, aquesta espècie de «teràpia de grup» uneix un grup de gent que la guerra havia separat i enfrontat de forma extrema. Només estant junts poden aprendre què fer-ne de les seves emocions desbordades, del seu present, i sobretot, què fer-ne dels seus records, de la seva nostàlgia. Com gestiones els records d’una infància en un país que no existeix? Una nostàlgia que ara té una càrrega política, fins i tot bèlica? Ells li diuen iugo-nostàlgia, li posen una etiqueta per poder recórrer al consol dels records.

Meliha, una de les estudiants de la camarada Lucić, escriu això:

Desde que ha empezado la guerra, mi gusto ha cambiado. No me reconozco a mí misma. Todo lo que antes de la guerra despreciaba y de lo que me mofaba tachándolo de culebrón ahora me hace llorar. Por ejemplo, no puedo despegarme de las películas antiguas en las que vence la justicia (…). Si un libro no me conmueve , lo dejo. Ya no soporto los «amaneramientos» artísticos, el pavoneo de las técnicas literarias, la ironía y todo eso con lo que antes disfrutaba. Ahora me gusta la sencillez, una historia desnudada hasta la parábola.(…) Confieso que con la guerra mis preferencias literarias se han vuelto decadentes.

La novel·la de Dubravka Ugrešić explora amb un bell lirisme el descontrol de les emocions en una situació post traumàtica, la reconstrucció d’una identitat trencada per la guerra, la redefinició dels records i de l’imaginari personal, el viatge extrem d’un grup de persones en l’abisme.

El Ministerio del Dolor, Dubravka Ugrešić. Editorial Anagrama. Traducció de Luisa Fernanda Garrido Ramos i Tihomir Pistelek.

Dubravka Ugresic. Imatge extreta de la web Boston.com.

Anuncis

Preparats per tornar a creuar l’Estret?

Abril 3, 2010

Després d’unes setmanes perduda Euromed “camunt, cavall”, torno a casa, a la real i a la virtual. Per a la virtual estic preparant una ressenya d’una autora croata, un article sobre escriptors de contes que es veuen abocats a la novel·la (o no), i una traducció de prosa poètica d’una autora russa molt famosa ;).
Fins aviat, i gràcies per tornar a visitar l’Estret de Bering!

Una cançó

febrer 24, 2010

Us presento a Radůza (la boleta a sobre de la u, vol dir que heu d’allargar la vocal, Raduuuza). Una dona amb una veu espectacular a qui potser no coneixeu perquè no canta ni en anglès ni en castellà, sinó en txec. Espero que us agradi i, per als que ja la coneixieu, que passeu una bona estona.

Sobre els russos i la lectura

febrer 11, 2010

Fa un parell de setmanes vaig començar a fer el Voluntariat pel Valencià, i vaig tenir la sort de conèixer la Marina, una russa de Sibèria que aprèn valencià a València amb el meu accent de Barcelona. Quan ens cansem del català, parlem una estona en rus, que sempre va bé, i sovint acabem parlant de literatura.

M’encanten les llegendes dels russos sobre el seu univers literari, i la seva manera d’explicar-les com si fossin els primers en descobrir-te-la. Avui me n’ha explicat tres i volia compartir-les amb vosaltres:

  1. Una de la Unió Soviètica: Sempre m’ha impressionat com, després de tants anys de censura, quan molts dels llibres prohibits a la Unió Soviètica es van poder publicar, una immensa part de la població ja els coneixia i els havia llegit. Entre moltes altres tècniques, segons la Marina, la gent comprava revistes literàries gruixudíssimes, farcides d’històries i capítols de novel·les soviètiques. Els editors, entre conte i conte, colaven algun capítol de les novel·les prohibides. La gent col·leccionava aquests capítols, els retallaven i feien enquadernacions casolanes per passar-les als seus amics. I és que, com deia Bulgàkov, els manuscrits no cremen fàcilment.
  2. Una de Tolstoi: parlant de la impossibilitat d’aprendre rus a la perfecció, la Marina m’ha explicat com Tolstoi, que tenia una llista de tasques intel·lectuals pendents, entre llegir tal i qual llibre,millorar el francès, escriure això o allò, hi tenia: perfeccionar el meu rus.
  3. Una de Puixkin (sempre s’ha d’acabar amb una de Puixkin): diuen els russos que la seva llengua és tan rica i complexa que, per millorar-la i aprendre’n noves paraules cada dia caldria, de bon dematí i abans d’anar a treballar, agafar quatre versos de Puixkin llegir-los i memoritzar-los. El primer que he pensat és prometre’m a mi mateixa que m’aprendria cada dia un tros de l’Oneguin, però no crec ni que arribi al dia dos. Per cert, si apliquéssim això al català, quin poeta escolliríeu per llegir i memoritzar cada dia?

Salinger

febrer 2, 2010

Sempre vaig amb retard pel que fa a l’agenda mediàtica. D’aquí poc farà una setmana que va morir J.D. Salinger i avui em decideixo a escriure’n alguna cosa (no puc negar-li res a una de les meves lectores i amigues fidels, la Teresa).

Si he trigat és perquè no crec que jo sigui la persona més adquada per a fer-li un homenatge: Salinger no forma part del Hit Parade d’autors de la meva vida. Tanmateix, m’agradaria deixar-vos constància del que han dit els altres. Aquí teniu un post interessant sobre la figura d’aquest enigmàtic autor, al blog de Joan Carles Girbés Tirant al cap.

Per altra banda, serà el meu perfil de profe de secundària, però mai podrem estar prou agraïts a autors com Salinger que ens deixen novel·les creadores de lectors, històries que formen part de la nostra adolescència i la nostra memòria personal, que es barregen amb la nostra història. He trobat  aquest post en el blog Ganxet sota les pedres, que sense voler ser cap homenatge a Salinger, ho és, entre moltres altres coses.

Gárgaras con alquitrán, de Jachým Topol

gener 26, 2010

A un poble de Txecoslovàquia anomenat Siřem hi ha una llar per nens abandonats i orfes. Les monges que els eduquen, ho fan amb métodes contundents, sovint dolorosos i humiliants. La seva eina preferida és el sabó de quitrà, ideal per matar polls, netejar el cos i l’esperit:

Si alguien mentía y decía que no había robado, tenía que hacer gárgaras con el jabón. Entonces le salían burbujas, pero era mejor no dejarse coger.

También teníamos que hacer gárgaras con alquitrán por otras mentiras. El agua de alquitrán quemaba la graganta. En el camino por la garganta y la nariz hasta una pequeña burbuja se convertía en una gigantesca burbuja raspante y dolorosa. El sufrimiento del mentiroso crecía a medida que avanzaba la burbuja. El mentiroso tenía un escozor en la garganta ya solo si quería mentir. Cualquiera se pensaba dos veces un sufrimiento así.

(Gárgaras con alquitrán, de J. Topol. Pág. 11 Ed. Lengua de Trapo)

El hogar Hogar, l’hospici del que parlem, està ubicat a l’antiga casa d’uns nobles. Aquesta casa senyorial l’habiten nens oblidats i abandonats. Són nens txecs, gitanos, russos, xinesos, i viuen acompanyats d’un grup de monges que els eduquen amb normes estrictes. Un dia, uns homes desconegut s’enduen les germanes i prenen control de la casa, intentant difondre nous valors i noves idees per crear un exèrcit de nens per lluitar contra el terrible enemic que s’acosta: els russos.

Un d’aquests orfes és Ilja, un nen d’origen desconegut, amb trets orientals. Durant l’entrenament militar demostra tenir un gran talent per a la guerra. Sap adaptar-se a qualsevol norma, per dura o totalitària que sigui. Víctima de les estrictes i humiliants normes de les monges al principi, de l’entrenament militar i de la cruesa de la guerra, Ilja creix, deixant enrera la infància i descobrint del que és capaç.

Fa més d’una setmana que vaig acabar amb aquest llibre però he decidit deixar-lo reposar, digerir-lo, abans de dir-ne res. Gárgaras con alquitrán és un llibre intens pel seu llengutage, per les seves imatges i pel seu contingut. Fill d’un escriptor dissident txec, Jachým Topol és l’artífex d’una interessantíssima veu literària onírica i sincera, absurda i honesta a la vegada.

L’ocupació russa de Txecoslovàquia és narrada en aquesta novel·la com una guerra, com un fet d’una crua violència en la qual Ilja intentarà sobreviure, sense heroicisme, sense lleialtat, veient com la terra on va créixer és destruïda, com les persones arriben a límits insospitats.

La lectura de Gárgaras con alquitrán és una experiència intensa que pot deixar-te exhaust. L’esperit líric de la prosa de Topol que barreja duresa i bellesa que no sempre és fàcil de pair. Tanmateix, les coses difícils sovint valen la pena i Topol és una veu genuïna i interessant de la literatura txeca que cal explorar. Les seves dues novel·les, editades en castellà per Lengua de Trapo i traduïdes per Kepa Uharte ens donen una nova perspectiva de l’ocupació russa que va acabar amb la Primavera de Praga.

Gárgaras con alquitrán, editat per Lengua de Trapo. Traducció de Kepa Uharte.

Anem de rebaixes?

gener 18, 2010

Per alguna raó la ressenya del llibre de Jetta Carleton ha portat cap al meu blog vàries vegades el nom de la novel·lista novaiorquesa Siri Hustvedt, i l’escriptora, des del mateix Youtube, va i em llença una pregunta sobre la societat de consum en plena època de rebaixes.

Com influencia la societat de consum en la nostra manera de viure i pensar? Com ha esdevingut part de nosaltres? Què significa resistir una cultura verbal i visual que ha convertit la realitat en quelcom que pot ser comprat i venut?

El video forma part de la pàgina www.droppingknowledge.org, un espai de debat i diàleg en el que persones anònimes i conegudes plantegen preguntes obertes a tot aquell que vulgui dir la seva. Un speaker’s corner 2.0.