Skip to content

Qüestió de gènere (literari). Jhumpa Lahiri, Una terra estranya

Setembre 22, 2010

Suposo que són coses del món editorial que als lectors comuns se’ns escapen, però tinc la sensació que la carrera de tot escriptor ha de passar forçosament per la novel·la. I si té adaptació cinematogràfica, millor. No parlo dels novel·listes, és clar, aquests imagino que escullen aquest gènere voluntàriament.

M’explico: farà cosa d’un any, una coneguda em recomenava fervorosament l’escriptora Jhumpa Lahiri, americana d’origen indi, autora de relats i d’una novel·la adaptada al cinema, The namesake (editada en castellà com El buen nombre). Vaig escollir la novel·la, per provar: la història d’un nen nord-americà, fill d’indis, que rep el nom de Gógol en néixer i decideix canviar-se’l per distanciar-se dels seus orígens. Del llibre recordo vivament les escenes de les festes familiars, poblades pels amics indis de la família, saris de colors vius voleiant, plats de paper daurats i l’olor de curri intensa envaint-ho tot. Fora d’això el llibre se’m va fer llarg i farregós, amb l’afegit del mal ús que fa l’autora del pobre Gógol.

Tanmateix, per aquell “ganxo misteriós” que tenen alguns autors, una de les meves primeres lectures d’estiu va ser Una terra estranya, un recull de contes de la mateixa autora esplèndidament editat per Amsterdam Llibres. En aquest llibre he pogut recuperar tot allò que m’agradava a The namesake, les imatges vives, els petits moments, els personatges que cerquen una identitat dins la societat i la família.

El germanet que havia de néixer no en sabria res, de la seva àvia. Només en coneixeria els jerseiets que havia teixit per a l’Akash, que ara li anaven petits i un dia heretaria. (…)Dels 218 saris, només se n’havia quedat tres que havia deixat al fons de l’armari en una bossa embuatada amb cremallera. La resta les havia repartit entre les amigues de la mare. Aleshores li havien vingut al cap totes les vegades que la mare havia predit aquell precís moment, tots els cops que s’havia lamentat perquè la seva filla preferia els pantalons i les faldilles a la seva roba i, per tant, ningú podria heretar.

L’any 2000, Lahiri va guanyar un Pulitzer amb el seu primer llibre, el recull de relats Interpreter of maladies. Llegint Una terra estranya, vaig tenir la sensació que el relat és el medi natural d’aquesta autora. Tinc la sensació que The namesake no és sino un d’aquests relats allargassat.

Una terra estranya, Jhumpa Lahiri. Traducció d’Ainara Munt. Editorial Amsterdam Llibres.

Advertisements
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: