Skip to content

Sobre els russos i la lectura

febrer 11, 2010

Fa un parell de setmanes vaig començar a fer el Voluntariat pel Valencià, i vaig tenir la sort de conèixer la Marina, una russa de Sibèria que aprèn valencià a València amb el meu accent de Barcelona. Quan ens cansem del català, parlem una estona en rus, que sempre va bé, i sovint acabem parlant de literatura.

M’encanten les llegendes dels russos sobre el seu univers literari, i la seva manera d’explicar-les com si fossin els primers en descobrir-te-la. Avui me n’ha explicat tres i volia compartir-les amb vosaltres:

  1. Una de la Unió Soviètica: Sempre m’ha impressionat com, després de tants anys de censura, quan molts dels llibres prohibits a la Unió Soviètica es van poder publicar, una immensa part de la població ja els coneixia i els havia llegit. Entre moltes altres tècniques, segons la Marina, la gent comprava revistes literàries gruixudíssimes, farcides d’històries i capítols de novel·les soviètiques. Els editors, entre conte i conte, colaven algun capítol de les novel·les prohibides. La gent col·leccionava aquests capítols, els retallaven i feien enquadernacions casolanes per passar-les als seus amics. I és que, com deia Bulgàkov, els manuscrits no cremen fàcilment.
  2. Una de Tolstoi: parlant de la impossibilitat d’aprendre rus a la perfecció, la Marina m’ha explicat com Tolstoi, que tenia una llista de tasques intel·lectuals pendents, entre llegir tal i qual llibre,millorar el francès, escriure això o allò, hi tenia: perfeccionar el meu rus.
  3. Una de Puixkin (sempre s’ha d’acabar amb una de Puixkin): diuen els russos que la seva llengua és tan rica i complexa que, per millorar-la i aprendre’n noves paraules cada dia caldria, de bon dematí i abans d’anar a treballar, agafar quatre versos de Puixkin llegir-los i memoritzar-los. El primer que he pensat és prometre’m a mi mateixa que m’aprendria cada dia un tros de l’Oneguin, però no crec ni que arribi al dia dos. Per cert, si apliquéssim això al català, quin poeta escolliríeu per llegir i memoritzar cada dia?

Anuncis
8 comentaris leave one →
  1. febrer 11, 2010 4:45 pm

    No sóc molt donada a la poesia però crec que triaria Vicent Andrés Estellés, no és que destaque pel seu vocabulari (per això de millorar cada dia aprenent paraules noves) però és intens. Tampoc en conec gaires i segur que hui dia hi han meravelles poètiques que no conec però vaja, dins de la meua incultura al món de la poesia crec que optaria per ell.

  2. teresa permalink
    febrer 11, 2010 5:39 pm

    mhmhmhm….complicat….no sé, tot i que no son sant de la meva devoció, crec que els modernistes com Carné, serien una bona opció per aprendre vocabulari… tot i que jo personalment em decantaria gimferrer, palau i fabre ( el seu cant esperitual encara em posa els pels de punta) i miquel matí i pol…que tantes nits d’adol·lescent m’ha acompanyat.
    Ai ara que ho penso..verdaguer seria un pecat deixar-se’l no? i en gabriel ferrater? ai ai, que no em decideixo!

    per cert, creus que podriem patentar i forrar-nos amb un curs de llengua russa basat en moritzar fragments de l’oneguin? ho hauriem d’estudiar….

    P.d: no m’he n’he pogut estar…us poso aqui el cant esperitual de palau i fabre

    CANT ESPIRITUAL

    No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
    re en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

    Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
    a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

    Però després em desperto, o penso que em desperto,
    i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
    contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
    algú.

    ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
    ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
    tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
    ré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la
    veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

    No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
    llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
    Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
    em fa no poder dir-te: crec.

    No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest en-
    gany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
    em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
    sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

  3. febrer 11, 2010 6:58 pm

    Vaja! també voluntària lingüística? a mi mai m’ha tocat ningú de Rússia 😦 De poesia no ho sé pas, no en sóc gaire devota, i n’hi ha tants … Maria Mercè Marçal? que també feu traduccions del rus?

  4. febrer 11, 2010 8:45 pm

    Molt bon apunt. Jo triaria el Joan Margarit perquè en aquest moment és el que més m’agrada. Encara que hi ha èpoques de la meua vida en què hagués triat Gabriel Ferrater.

  5. febrer 12, 2010 2:27 pm

    Gràcies per les vostres propostes de poetes. Suposo que per fer un paral·lelisme amb Puixkin hauríem de triarun autor clàssic, d’aquells que habiten als llibres de text. Una mica de Verdaguer o Carner al dia, i a veure quin català se’t queda!
    Per cert Myu, ja sabia jo que amb tant de valencià a la meva vida, Estellés no podia faltar!
    Clídice, jo vaig demanar una aprenent russa, i com que tinc “enxufe”, me la van posar ;). No fem traduccions juntes, però m’ajuda amb els dubtes que em surten amb les meves, (sempre sorgeixen, de dubtes…)

  6. febrer 13, 2010 10:31 am

    Doncs jo ara em quedaria amb la Marçal o mira amb en Màrius Torres.

  7. Anna permalink
    febrer 22, 2010 3:57 pm

    M’ha vingut una тоска llegint aquest post!
    Doncs jo em quedo amb en Joan Margarit sense dubtar-ho, amb la seva mare rússia…

    Era l’hivern de l’any seixanta-dos:
    el llum encès en el capçal del llit
    no s’apagava fins a ser esvanit,
    a l’alba, per murmuris de clarors.
    Tolstoi va ser incansablement llegit:
    mentre en algun badiu bordava un gos,
    jo imaginava, al bosc, un fabulós
    passeig en els trineus sota la nit.
    Va nevar a Barcelona, aquell hivern.
    Calladament ens van embolcallar
    els flocs de neu com una gran vitrina,
    i, en arribar el bon temps, amb el desgel,
    tu ja tenies per a mi, Raquel,
    el rostre clar d’una Anna Karenina.

  8. Kepa permalink
    Març 24, 2010 4:41 pm

    Jo proposo Carles Riba i Jaume Santandreu. Però el segon fa pensar, compte. I les meves tietes Mariantònia, que pesquen mots i els fan viure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: