L'Švejk de josef Lada

A la República Txeca, les tavernes i restaurants dedicats al soldat Švejk són pertot arreu. Hi ha un en concret, crec que prop d’Ujezd, a Malá Strana, que té un Švejk de paper maché a la porta immortalitzat en les fotografies de dotzenes de turistes. No sé si tota aquesta gent ha sentit a parlar de la novel·la de Hašek, o simplement es fan la foto com qui ha trobat el Mickey Mouse de l’extint imperi austro-hongarès. No em vull posar pedant ni censurar, és possible que jo mateixa hagi patit la síndrome Mickey amb alguna icona lituana, o romanesa, o ves a saber.

A Švejk no li dediquen tavernes per atraure al turisme. Els propis txecs li tenen una gran devoció. No sé si tots s’han llegit el llibre, però no hi ha ningú que no hagi vist les pel·lis. Švejk és un personatge entranyable: un soldat beneit que serveix l’exèrcit austro-hongarès durant la Primera Guerra Mundial. És un beneit, un imbècil, un babau… però a mesura que avança la història no se sap si l’imbècil és ell o les figures d’autoritat que l’envolten.

Fa poc vaig descobrir de casualitat l’Švejk rus, el soldat Ivan Txonkin.

La novel·la Vida e insólitas aventuras del soldat Ivan Chonkin, de Vladimir Vóinovitx comença amb un avió avariat fent un aterratge d’emergència a un kolkhoz perdut de l’URSS durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Els alts càrrecs de l’exèrcit decideixen que no poden abandonar l’avió d’aquella manera i envien el més inútil dels seus soldats, Ivan Txonkin, a custodiar-lo. Allà Txonkin s’emparellarà amb una camperola-funcionària de correus que té un porc senglar com a gos, farà amistat amb el president del kolkhoz, alcohòlic i corrupte

Ivan Txonkin, la pel·lícula

perdut, un veí amb pretensions de cientìfic que vol revolucionar l’economia soviètica descobrint les propietats dels diferents tipus de merda i coneixerà la celebrity del kolkhoz, una senzilla ramadera que ha arribat a formar part del selecte cercle d’Stalin, que té xofer i va elegantment vestida, tot gràcies al seu revolucionari mètode de munyir vaques.

L’exèrcit i la KGB, esmentada al llibre com la Institució, tampoc s’escapen de la caricatura. La brutalitat del’estalinisme, l’absurd de l’època més fosca de la Unió Soviètica apareixen retratades amb un humor de vodevil plens de persecucions i malentesos que acaben de la manera més tràgica possible.

Començava aquest apunt parlant del soldat Švejk, perquè llegint a Vóinovitx és inevitable no pensar-hi. Al pròleg de la novel·la, editada pels de l’Asteroide parlen de Gógol i Dostoievski i Tolstoi i tota la colla (perquè sembla que quan parlem d’un rus s’ha de treure tota l’artilleria, cosa que no passa amb francesos, italians o holandesos), però a mi em venia Hašek al cap. Em pregunto si hi ha més casos a la literatura de soldat beneit que en realitat posa en evidència l’estupidesa de la institució de l’exèrcit i les seves figures d’autoritat. Penso en Švejk i en Txonkin. I inevitablement em ve al cap Forrest Gump. Què hagués passat amb aquest personatge si els americans tinguessin una mica més de mala baba, estil eslau?

Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin, de Vladimir Vóinovich. Traducció d’Antonio Samons García. Ed. Libros del Asteroide.

La literatura russa en general, sovint viu a l’ombra (i quina ombra!) dels clàssics, dels grans novel·listes del XIX i els i les poetes del Segle de Plata. Demà, a Rubí, podreu sentir a parlar de nous noms de la lírica russa.

De la mà de Maria Ignatieva, professora de rus però sobretot poeta, que porta anys treballant per donar a conèixer la poesia russa contemporània als lectors en castellà i català, acompanyada pel poeta Miquel Desclot.

LECTURA DE POEMES EN RUS: Poesia russa femenina del segle XX

Divendres 8 d’octubre del 2010 a les 19.30 h

Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler

C/Aribau, 5 08191- RUBI

Telèfon: 93 699 84 53

La Sally té raó quan diu que m’agraden les rutines. Amb la univeristat, amb més coses a fer que temps per fer-les, amb obligacions i terminis a complir, amb classes per rebre o per donar, treballs per escriure o llegir , exàmens per preparar i vigilar, reunions per assistir, llibres per localitzar, encarregar, llegir….amb tota la rutina angoixant de preparació i exàmens, solia somiar, potser seduït pels exemples de Sir Walter Raleigh i Jawarhal Nehru, en els plaers del confinament solitari. Em semblava que res no podia ser millor per a un home que una llarga sentència d’empresonament.

Tenir totes les necessitats físiques cobertes gràcies a assistents especialment contractats; arribar als àpats i marxar-ne sense haver de triar ni cuinar, sense pagar ni rentar plats; ser enviat a la pista d’exercici a les hores estipulades; tenir tots els matins, tardes i vespres lliures d’interrupcions, sentint només una i altra vegada les passes d’un guàrdia…

L’escriptor necessita una habitació pròpia, i malgrat aquesta queixa, aquest escriptor la tenia. En Larry, el protagonista de la novel·la, és una persona disciplinada que escriu amb passió i constància. Ara bé, la seva dona, la Sally, és sempre al seu costat recolzant-lo en la seva tasca. En menys d’un any en Larry ha publicat un parell de contes i una novel·la i està en el procés de creació de la segona. No necessita que el tanquin a Alcatraz per poder dur a terme la seva feina: té al seu costat una dona dòcil disposada a encarregar-se de les feines més terrenals per no destorbar-lo.

I qui és la Sally? La Sally era estudiant de filologia clàssica quan va conèixer el seu home. Va deixar els estudis per poder mantenir l’home de geni que tenia al costat, permetre’l acabar els estudis. Malgrat ser una dona sense carrera, parla anglès i grec, a més de ser capaç de llegir amb fluïdesa el llatí i el grec clàssic. També té coneixements de música: la seva mare havia estat una important soprano, i la Sally en va aprendre cant.

La novel·la en realitat parla de l’amistat. De l’amistat de la Sally i en Larry amb la Charity i en Sid Lang. Són una parella ben diferent: ell voldria poder dedicar-se a escriure poesia, però la seva dona no el deixa perquè espera d’ell que arribi a ocupar una posició de poder a la universitat. La Charity és una dona culta i “hiperactiva socialment”. Seguint l’exemple de la seva mare vol tenir molts fills, educar-los com una mare estricta i amatent, convertir-los en futurs intel·lectuals i científics. A l’estiu organitza trobades d’escriptors, editors, músics i filòsofs. Es desperta de bon matí i escriu una llista de projectes per dur a terme. És la dona d’un futur catedràtic, i mare de futurs escriptors, científics o artistes.

La seva vida és molt semblant a la seva mare, la tia Emily, que sempre li ha deixat el seu marit, catedràtic, espai per pensar i escriure mentre ella organitzava la seva tribu i alliçonava els més petits. Hi ha també la Comfort, la germana de la Charity, una altra dona culta que acaba tornant casada de la universitat i es dedica a acompanyar el seu marit biòleg a realitzar complicats estudis de camp. Totes aquestes dones em recorden els personatges femenins de les novel·les russes clàssiques, que parlen a la perfecció entre dos o tres idiomes, saben tocar el piano, canten, organitzen vetllades literàries… i tota la tensió narrativa que desperten es desprén de la seva bellesa i els seus potencials matrimonis.

Estic llegint En lloc segur, de Wallace Stegner, i no puc evitar sentir-me incòmoda per l’egoïsme d’en Larry, del narrador, que s’atreveix a exigir una habitació pròpia quan ja en té una, quan va nèixer amb dret a tenir-ne. Puc pensar que aquesta és la història, l’argument que ell té al cap, ja que es tracta d’un llibre amb molts tocs autobiogràfics. Tanmateix, aquest llibre va ser escrit l’any 1982 i crec que a aquestes alçades una lectora com jo té dret a exigir-li a l’autor una mica d’esperit crític.

Vull desprendre’m d’aquesta incomoditat amb el llibre, per acabar-lo i poder tenir una visió real, veure com avança la història, descobrir si l’autor està disposat a trencar en algun moment aquesta arcàdia de l’amistat per fer una mica de justícia amb els seus personatges femenins.

En Larry ja té la seva habitació propia. I la Sally, què?

En una novel·la de Martín Gaite, la protagonista distingia entre dos tipus de persones: els de narració única i els de narració múltiple. Junot Díaz és un escriptor de narració única amb narratives múltiples. Tots els seus contes parlen dela família (de fet, d’una mateixa famíla), del barri, de créixer, pero cadascun amb un estil diferent. Nascut a la República Dominicana, Díaz va créixer a una barriada de New Jersey entre dues llengües i dues identitats, i va acabar escollint l’anglès per a la seva escriptura; un anglès farcit d’expressions en espanyol per reflectir la realitat dels dominicans a Estats Units: immigrants a la recerca d’un somni americà que no arriba mai, la marginalitat, les extenses famílies dividides entre dos països. El meu conte preferit és Aurora,  la història d’un amor impossible i malaltís entre persones autodestructives i sense futur. Un conte bell i cru alhora.

En castellà podeu trobar aquest recull de contes amb el títol de Los boys, la novel·la que esmentava abans i els contes Nilda. El sol, la luna, las estrellas. Otravida, otravez, editats per Alfabia i traduïts per Daniel Gascón. En català, impossible trobar-lo.

Sobre l’edició en castellà no puc dir res, perquè la desconec (ja no és que no me l’hagi llegit, ni tan sols m’hi he topat amb ella a cap llibreria). Ara bé, si llegiu anglès, no us costarà de trobar la versió original. Drown és una obra que val molt la pena i que guanya amb la relectura. Si encara no coneixeu Junot Diaz, us recomano que li feu un lloc entre tantes novetats editorials.

M’explico: farà cosa d’un any, una coneguda em recomenava fervorosament l’escriptora Jhumpa Lahiri, americana d’origen indi, autora de relats i d’una novel·la adaptada al cinema, The namesake (editada en castellà com El buen nombre). Vaig escollir la novel·la, per provar: la història d’un nen nord-americà, fill d’indis, que rep el nom de Gógol en néixer i decideix canviar-se’l per distanciar-se dels seus orígens. Del llibre recordo vivament les escenes de les festes familiars, poblades pels amics indis de la família, saris de colors vius voleiant, plats de paper daurats i l’olor de curri intensa envaint-ho tot. Fora d’això el llibre se’m va fer llarg i farregós, amb l’afegit del mal ús que fa l’autora del pobre Gógol.

Tanmateix, per aquell “ganxo misteriós” que tenen alguns autors, una de les meves primeres lectures d’estiu va ser Una terra estranya, un recull de contes de la mateixa autora esplèndidament editat per Amsterdam Llibres. En aquest llibre he pogut recuperar tot allò que m’agradava a The namesake, les imatges vives, els petits moments, els personatges que cerquen una identitat dins la societat i la família.

El germanet que havia de néixer no en sabria res, de la seva àvia. Només en coneixeria els jerseiets que havia teixit per a l’Akash, que ara li anaven petits i un dia heretaria. (…)Dels 218 saris, només se n’havia quedat tres que havia deixat al fons de l’armari en una bossa embuatada amb cremallera. La resta les havia repartit entre les amigues de la mare. Aleshores li havien vingut al cap totes les vegades que la mare havia predit aquell precís moment, tots els cops que s’havia lamentat perquè la seva filla preferia els pantalons i les faldilles a la seva roba i, per tant, ningú podria heretar.

L’any 2000, Lahiri va guanyar un Pulitzer amb el seu primer llibre, el recull de relats Interpreter of maladies. Llegint Una terra estranya, vaig tenir la sensació que el relat és el medi natural d’aquesta autora. Tinc la sensació que The namesake no és sino un d’aquests relats allargassat.

Una terra estranya, Jhumpa Lahiri. Traducció d’Ainara Munt. Editorial Amsterdam Llibres.

És un llibre petit, de poques pàgines. Ara, quan el buscava per escriure’n aquest apunt, m’ha costat de trobar. Els Medallones, de Zofia Nałkowska són breus històries basades en els testimonis recollits durant les investigacions dels crims nazis. Literatura i periodisme barrejats en uns relats breus i de gran intensitat. Nałkowska, des del seu rol d’escriptora i intel·lectual, no ofereix una visió definitiva de l’holocaust, no dóna respostes. Obre un espai per donar veu a aquelles persones amb qui es va entrevistar i per mostrar una realitat de la qual, en el moment de la publicació d’aquest llibre en polonès, poc se’n coneixia.

“Debo decirle que yo quería vivir. No sé por qué, ya que no tenía marido, ni familia, ni a nadie, y quería vivir. Me faltaba un ojo, tenía hambre y frío, pero… quería vivir. ¿Por qué? Se lo voy a decir: para contarlo todo, como se lo cuento ahora a usted. Para que el mundo supiera lo que ellos hicieron.”

Mentre llegia aquests relats em venien al cap aquestes imatges, de la pel·lícula Diamonds of the night de Jan Nemec. La vaig veure fa bastants anys a la filmoteca i sempre m’havia quedat gravada l’escena del pa, a partir del minut set.

Medallones, de Zofia Nałkowska està editat per Minúscula i traduït per Bożena Zaboklicka i Francesc Miravitlles.

(Per si a algú se li escapava, cliqueu al nom de l’escriptora per saber-ne més. Descobrireu un post molt interessant sobre literatura polonesa).

Un dels capítols de El Ministerio del dolor comença amb un fragment d’un poema de Szymborska:

Eso de fotogénico tiene poco

y requiere años.

Todas las cámaras se ha ido ya

a otra guerra.

Wyslawa Szymborska

I és que el conflicte dels Balcans, la guerra de l’antiga Iugoslàvia, ja ens queda antic, va passar de moda i ara hi ha temes d’actualitat dels que ocupar-nos.

El Ministerio del dolor, de l’escriptora croata Dubravka Ugrešić, és una novel·la sobre la posguerra i l’exili, la història d’una dona, Tanja Lucić, que rep inesperadament una feina a la universitat d’Amsterdam per ensenyar lengua i literatura servo-kroatisch, una llengua sense nom que només pot ser esmentada en veu estrangera. Quan comencen les classes es troba amb un grup d’estudiants bosnis, serbis i croats que es refugien en la universitat per poder quedar-se a Holanda, estudiant junts una llengua que molts d’ells consideren que són tres de diferents. Però malgrat aquesta diferència insondable, tots comparteixen espai a l’aula de la camarada Lucić, sense atrevir-se a donar un nom a aquella parla comuna que els separa.

Poc a poc, aquesta espècie de «teràpia de grup» uneix un grup de gent que la guerra havia separat i enfrontat de forma extrema. Només estant junts poden aprendre què fer-ne de les seves emocions desbordades, del seu present, i sobretot, què fer-ne dels seus records, de la seva nostàlgia. Com gestiones els records d’una infància en un país que no existeix? Una nostàlgia que ara té una càrrega política, fins i tot bèlica? Ells li diuen iugo-nostàlgia, li posen una etiqueta per poder recórrer al consol dels records.

Meliha, una de les estudiants de la camarada Lucić, escriu això:

Desde que ha empezado la guerra, mi gusto ha cambiado. No me reconozco a mí misma. Todo lo que antes de la guerra despreciaba y de lo que me mofaba tachándolo de culebrón ahora me hace llorar. Por ejemplo, no puedo despegarme de las películas antiguas en las que vence la justicia (…). Si un libro no me conmueve , lo dejo. Ya no soporto los «amaneramientos» artísticos, el pavoneo de las técnicas literarias, la ironía y todo eso con lo que antes disfrutaba. Ahora me gusta la sencillez, una historia desnudada hasta la parábola.(…) Confieso que con la guerra mis preferencias literarias se han vuelto decadentes.

La novel·la de Dubravka Ugrešić explora amb un bell lirisme el descontrol de les emocions en una situació post traumàtica, la reconstrucció d’una identitat trencada per la guerra, la redefinició dels records i de l’imaginari personal, el viatge extrem d’un grup de persones en l’abisme.

El Ministerio del Dolor, Dubravka Ugrešić. Editorial Anagrama. Traducció de Luisa Fernanda Garrido Ramos i Tihomir Pistelek.

Dubravka Ugresic. Imatge extreta de la web Boston.com.